Paràmetres:
La veu
Quina és la importància de la veu en l'ésser humà? És un
simple procés mecànic? Té la veu algun tipus d'implicació psicològica? Podríem
establir una correlació entre veu i llenguatge? Aquestes són sens dubte algunes
de les preguntes formulades amb més freqüència. És evident que les nostres
interrogacions són retòriques, en la mesura en què queda fora de qualsevol
dubte la importància de la veu en el procés comunicatiu, i la necessitat de
modular-la correctament per a reeixir en la nostra comunicació quotidiana.
Vicis
Entre els vicis més freqüents, podem esmentar l'ús abusiu de
mots esdrúixols o sobreesdrúixols emprats incorrectament.
Rep el nom de paraula
esdrúixola aquella que s'accentua en l'antepenúltima síl·laba.
Rep el nom de paraula
sobreesdrúixola aquella que duu l'accent en la síl·laba anterior a
l'antepenúltima síl·laba.
De vegades, per cridar l'atenció de l'auditori, pronunciem
com a esdrúixoles o sobreesdrúixoles paraules que són planes (és a dir, que
s'accentuen en la penúltima síl·laba), o agudes (o sigui, accentuades en
l'última síl·laba).
Aquest vici és típic de personalitats autoritàries.
Silencis – tons –
matisos
Si bé el llenguatge escrit i l'oral presenten semblances
entre si, podem també trobar importants detalls diferenciadors entre ambdós
canals. Els silencis, tons i matisos són algunes d'aquestes marques de
distinció. De fet, controlar bé els silencis, conèixer les possibilitats dels
canvis de to i saber modular la veu per expressar matisos diferents són algunes
de les tècniques més utilitzades en la comunicació oral.
La por de parlar
Quan ens hem d'enfrontar a un examen oral, una entrevista
laboral, una exposició, una conferencia o un discurs, normalment patim estrès,
és a dir, som víctimes d'una energia negativa que ens provoca ansietat i
preocupació, o bé temor, manifestació neurofisiològica negativa.
La inhibició de l'expressió oral (fòbia social) no
discrimina ni advocats, ni metges, ni polítics, ni docents, ni venedors. De
fet, tot aquell que exerceix la paraula parlada com a part de la seva professió
pot ser víctima, en major o menor mesura, d'aquest "virus".
Discurs –
Improvisació
La improvisació és l'acció de fer alguna cosa sense estudi
ni preparació, en el moment que se'n presenta la necessitat. De fet, però, la
improvisació és l'art de no deixar-se agafar d'improvís.
Haver de fer un discurs durant un casament, acomiadar uns
amics que viatjaran a l'estranger per a estudiar, convertir-se en el portaveu
del sentiment col·lectiu de la família durant qualsevol cerimònia festiva o
luctuosa... Heus aquí algunes de les situacions en què saber improvisar esdevé
necessari.
Heu d'evitar frases del tipus "no vull parlar perquè no
he vingut preparat" o "no sé què dir" o qualsevol expressió de
caire similar.
Què voleu dir? Com voleu dir-ho? Aquestes són preguntes que
us hauríeu de fer abans de qualsevol improvisació.
Per a començar podeu contar una anècdota (tècnica de
l'incident), que és un fet viscut i atractiu per al públic, perquè mobilitza
els sentits i crea una tensió dinàmica. A més, aquest recurs, que de vegades no
aprofitem, és molt útil en tècniques de venda (sempre que sigui verídic i que
pugui deixar una lliçó positiva).
Creativitat
Fixeu-vos en aquestes preguntes, que us faran reflexionar
sobre la importància de la creativitat en la comunicació oral: Com podem fer un
discurs no estereotipat? Com podem expressar idees originals, i no acceptar
propostes o conceptes presos per la societat com a totalment correctes? Per què
hi ha professionals que són més creatius que els seus col·legues? És necessària
la creativitat per a comunicar?
Molts països, empreses i institucions tenen problemes no
solament per la ineptitud o la indecència de les seves autoritats o dels seus
caps. La poca creativitat és una de les mancances més habituals de l'acte comunicatiu.
Gestos
Es pot tenir una dicció excel·lent, exposar argumentacions
inqüestionables però, si no ho acompanyem d'una mímica expressiva i persuasiva
que sintonitzi amb el que pensa el cervell i diu la boca, l'harmonia
comunicativa no serà òptima. No ho oblideu mai!
Formes d'expressió
oral
Complicar una conversació és molt fàcil. El vertader
desafiament, per exemple, per a un professional és arribar a establir sintonia
amb el client. La conversació pertany a l'oratòria deliberativa, és a dir,
aquella en què participen dues o més persones.
Alguns pensadors diuen que escoltar i pensar són dos
processos inseparables, previs a l'acte de parlar. Des del punt de vista
professional (i personal), escoltar activament és el millor recurs per adoptar
una actitud i definir una situació.
Us heu adonat que, molt sovint, les persones, quan prenen un
cafè amb un amic, en lloc d'escoltar es dediquen a pensar què és el que volen
dir quan ell acabi? No oblideu que saber escoltar és tant o més important que
saber parlar (tenim dues orelles i una sola boca! Mirem de ser equilibrats i de
respectar els torns de paraula).
Existeixen diferents tècniques d'influència sobre el
receptor. Si bé la naturalitat i l'honestedat són imprescindibles per a
optimitzar l'art de l'eloqüència és important considerar altres actituds i
estratègies que us ajudaran a millorar els vostres actes comunicatius:
- Deixar parlar
l'interlocutor. Recordeu que les persones estan acostumades a ser
escoltades. Preguntar com, què, per què són paraules clau
per a sondejar-los. Per exemple, en una venda, hom pot preguntar-se: "quin
aspecte li resulta més atractiu del producte que li ofereixo?". Formular
preguntes d'aquesta natura permet detectar necessitats que cal satisfer i, per
tant, orientar l'argumentació posterior en aquest sentit.
- Tenir empatia.
És una paraula màgica, imprescindible en diplomàcia, mediació o conversació
conflictiva, que consisteix a influir en les conductes de l'interlocutor i
provocar-li un benestar que el converteix en còmplice i confident.
L'orador com a
comunicador
Tota persona que exposa alguna cosa davant un(s) receptor(s)
té una intenció bàsica i essencial: comunicar. El seu objectiu immediat és
persuadir l'auditori.
Totes les persones desitgen expressar-se; podríem dir que és
una mena de principi innat de la natura humana.
La persona que té la paraula, que comunica i que influeix
sobre l'auditori, hauria de tenir valors morals i intel·lectuals, assolits
mitjançant la preparació i la formació acadèmica duta a terme al llarg de la
seva trajectòria professional i personal.
Públic i multitud
El públic és un grup de persones amb l'actitud psicològica
que es caracteritza per tenir un esperit crític cap al discurs de l'orador.
Quins són els objectius que hauria de tenir tot orador
davant el públic?
1- Entretenir: és
absolutament caduc, per exemple, el sistema d'ensenyament basat exclusivament
en el dictat d'informació que no va acompanyat de recursos didàctics i lúdics.
És cert que no tots els oradors tenen carisma de showman. Però també és
cert que, si no s'apel·la a algun efectisme (jocs, acudits, anècdotes, etc.),
és molt probable que l'atenció i la comprensió de l'auditori disminueixin
considerablement.
2- Informar: implica
donar a conèixer fets o dades sense alterar-los per prejudicis o sentiments
personals.
3- Convèncer: no
significa despullar la gent de les seves idees o dels seus coneixements, sinó
complementar-los, reforçar-los o consolidar-los.
4- Motivar: és
el més difícil d'aconseguir, ja que implica no sols un canvi d'actitud davant
una idea o un concepte, sinó, a més, desencadenar l'acció corresponent.
Llenguatge corporal
Quantes vegades deveu haver dit "sí, l'argument és bo,
però (condicionant negatiu), hi ha quelcom que no m'agrada d'aquest individu (o
venedor, docent, metge, gerent, etc.)"!
No se sap bé què és, però el cervell detecta un senyal
d'alarma. Quin factor, per anomenar-lo d'alguna manera, porta al dubte quan la
ment racional aprova una argumentació? És el llenguatge gestual allò que alerta
l'inconscient? El cos, parla més que les paraules?
És evident que paraula i gest sovint formen un tàndem
indissociable. Controlar el llenguatge corporal és fonamental per a aconseguir
una bona comunicació.
No hay comentarios:
Publicar un comentario